diumenge, 8 d’abril de 2018

Lendakaris Muertos, Sa Possessió, 7 d'abril


Gran concert el d'ahir dels navarresos a Sa Possessió, que només va quedar tacat pels múltiples problemes de potència elèctrica, que va fer que fugís la corrent més d'una vegada, i que qualcunes cançons com Cómeme la Franja de Gaza o Fuimos ikastoleros quedessin interrompudes a la meitat.

A banda d'això, vam poder veure el que esperàvem de Lendakaris, intensitat màxima i ganes de que tothom s'ho passés bé. Van començar amb la intro del darrer disc, seguint Gore ETA i Último ressort. Els dos darrers anys han tret dos discos, i precisament d'aquests treballs foren la majoria de cançons, sense oblidar els grans clàssics com Veteranos de la Kale Borroka, Centro comercial o una Gora España que va acabar amb el cantant, n'Aitor Ibarretxe, cantant entre el públic enmig d'un gran mosh pit. De fet foren nombroses les cançons en que o bé n'Aitor cantava alçat per una munió de braços del públic o bé movent-se entre el públic i deixant el micròfon a la gent per a que poguessin cantar i participar de la festa. De fet, servidor va quedar ben feliç de poder cantar la seva frase a la cançó Esto no es Punki.

Els problemes de corrent van fer que es caiguessin del setlist alguns temes com Arnaldo Schwarzenneger o El 4 K se llevó a mi chica. Però el duo de temes Urrusolo Sistiaga, Odio los Partidos i l'espitada Modo Dios van animar la recta final que va culminar amb els gran hits de Lendakaris: ETA deja alguna discoteca i Oso Panda.

En definitiva, va ser una gran festa. Convidam als molt honorables Lendakaris a tornar a l'illa quan vulguin!

dijous, 22 de febrer de 2018

Projecte Mut - La vida rima (2017)


Projecte Mut era un grup que tenia pendent des de fa temps, però mai els havia arribat a escoltar. Fins que un dia conduint i escoltant  IB3 radio, va sonar 'Pa',  un tema explosiu, ple d'energia i melodia que me va enganxar a la primera. Així que en aparcar el cotxe vaig passar per la tenda de discs, i en posar-lo al reproductor de CDs l'amor a primera vista es va confirmar: es tractava d'un disc rodó.

Ja fa més de 10 anys que en David Serra i en Joan Barbé van formar Projecte Mut. Els dos havien tocat en altres grups d'Eivissa que havien aconseguit cert èxit, sobretot amb Statuas de Sal. Però per aquest nou projecte, tenien ganes de cantar en eivissenc, mesclar pop-rock amb el folk tradicional de l'illa i versionar poetes locals. I el que va començar essent el projecte d'un boix de Ca's Mut, ha acabat essent segurament el grup eivissenc més conegut fora de l'illa. Precisament fa poc van cel·lebrar el desè aniversari amb un disc farcit de col·laboracions, i també van ser la cançó de l'estiu de TV3 l'any 2015 amb Junts.

Desconec la seva trajectòria anterior i per tant no sé quina evolució han seguit. Però amb un so que recorda a grups com Mumford & Sons, o als millors grups que mesclen punk amb arrels irlandeses, l'estil de Projecte m'entra a la perfecció. I el seu darrer disc esta ple de bones melodies. Gira molt entorn de l'amor, però sempre amb una visió molt optimista. La mencionada Pa o l'alegre Amor a l'acte són de les més animades. Però també es mostren experts fent abaixant l'accelerador a temes com Si no és molt demanar, Massa o la preciosa Vaixells (versió del grup Vinodelfin), cançó que va creixent a poc a poc amb un crescendo perfecte. El poeta eivissenc Marià Villangomez és versionat a la festiva Ball Pagès, mentre que la versió d'un poema del menorquí Francesc Flotir a Ses Cares és de lo millor del disc. Finalment també hi ha lloc per el tema instrumental Gin, que entra d'allò més bé, que ens recorda a lo millor dels mallorquins Boc i que demostra lo bons músics que són.

En resum, un gran descobriment!
La vida rima, i amb Projecte Mut, més!

diumenge, 14 de gener de 2018

Enderrock: Millors discos balears 2017


La revista Enderrock continua interessant-se per la música de les Balears, i des d'aquí n'esteim encantats. Ja fa mesos van iniciar la revista digital quinzenal EDR Balears, a l'estiu la revista de paper va tenir un número dedicat a l'escena balear, i ara ens ofereixen la llista amb els millors discos balears de l'any passat. Llista imprescindible per a tot aquell que no se li vulgui escapar res de lo que se cou musicalment a les nostres illes. Alguns dels artistes de la llista, com Joan Miquel Oliver, Saïm, L.A. o Projecte Mut, han sonat i molt enguay a Dies de Carretera. Altres queden apuntats per anar-los descobrint poc a poc.

Aquí vos deix l'enllaç i la llista:

Enderrock: els 20 millors discos de les Illes Balears del 2017

1. Roig! - Souvenir
2. Joan Miquel Oliver - Atlantis
3. Miquel Serra - L'octau clima

4. The Wheels - The Year of the Monkey 
5. Marcel Cranc - 7
6. Anna Ferrer- Tel·lúria
7. Saïm - Accidents
8. Marcos González - Todas la luces raras
9. Marco Mezquida & Chicuelo - Conexión
10. Zulu Zulu - Defensa Zebra
11. Posidònia - Música mediterrània
12. Jane Yo - Continue 
13. Go Cactus - Hi, We Are Cactus 
14. Donallop - Misteris de sa vida 
15. Escorpio - Renacidos 
16. Maria del Mar Bonet  - Ultramar 
17. Juanjo Monserrat - Es meus fantasmes 
18. El Día Eléctrico - El Día Eléctrico
19. Negre&3colors - Cardar en dejú 
20. Projecte Mut - La vida rima

dimarts, 20 de juny de 2017

The Beach Boys, Son Fusteret, 18 de juny


Autèntiques llegendes del pop dels 60, no mos podiem perdre la primera actuació dels Beach Boys a Mallorca. De la formació original només queda en Mike Love i en Bruce Johnston, però era motiu suficient per acostar-se a Son Fusteret. Per que tot i que esteim xerrant de senyors de 76 anys embarcats en una gira mundial, encara tenen unes veus espectaculars.

Perquè si d'una cosa sempre s'ha caracteritzat el grup, es per el joc de veus que vesteix les seves cançons i en això tant en Mike, en Bruce com la resta de músics que els acompanyen en són uns genis. El concert va començar puntual, i a les 10 del vespre sonaven els primers versos de Sufin' Safari. Els músics anaven per feina i van començar a encadenar una cançó darrera una altra per a deliri del públic, majoritàriament estranger. Fins a 38 cançons caigueren, on les més corejades foren les més conegudes Surfin USA, I get Around o Dont't Worry Baby.

Després d'una merescuda pausa, tornaren a la càrrega amb Californa Dreamin', de The Mammas & the Pappas, la primera de moltes versions que van regalar al públic, com per exemple Cotton Fields o Rock n Roll music. Cada cançó era una nova oportunitat per gaudir d'aquests prodigis dels coros californians, en un concert caracteritzat per la senzillesa i la proximitat amb els artistes. Sense additius.  Res de grans escenaris i focs artificials. Només bones cançons per a passar una gran nit d'estiu. Hi hagué moments emotius com a God Only Knows, dedicada al desaparegut Carl Wilson (sonant la seva veu gravada, mentre ells feien els cors de fons) i també es reté homenatge a George Harrison amb Pisces Brothers.

Finalment amb Good Vibrations, Barbara Ann i Fun, Fun, Fun acabaren l'actuació deixant clar que tot i l'edat i que ha plogut molt des de la seva època daurada, continuen éssent uns artistes de primera. I noltros, ben contents de que hagin passat a veurer-mos per sa roqueta!

dimecres, 3 de maig de 2017

Txarango - El cor de la terra (2017)


Copiant la frase del F.C. Barcelona, Txarango són molt més que un grup. No només canten sobre un món millor, si no que actuen en conseqüència per aconseguir-ho. Des de que varen aturar màquines el 2015, no han aturat de viatjar i participar en projectes solidaris, entre els quals els camps de refugiats d'Idomeni a Grècia. I 3 anys després del seu darrer disc, El Cor de la Terra plasma totes aquestes experiències viscudes. I a més ho fa amb un discasso que demostra que l'espera ha valgut la pena i que consagra Txarango com un dels millors grups en llengua catalana de l'actualitat.

Les vivències als camps de refugiats ja es veuen reflectides al primer tall, amb una tornada ben directe:

'Obriu les portes,
obriu fronteres,
open the borders!'

El disc compta amb cançons marca de la casa, com El Tren del temps o Una Lluna a l'Aigua (un hit 100% Txarango), però també compta amb variades col·laboracions que fan el disc encara més interessant. I són precisament aquests temes els que per jo brillen més de tots. El reagge revolucionari Som Foc, mescla d'una manera deliciosa el català amb l'anglès dels australians The Cat Empire. Continua amb la veu d'en Pau Donés de Jarabe de Palo a la balada Mil Ocells, on els dos canten de meravelles. El so dels africans Safari Children's Choir a Marevellós Regal me sembla senzillament espectacular, igual que la dels nins refugiats de l'EKO Camp a Resiste y grita o l'aparició de Manu Chao a Terra Endins.

En fi, un dels millors discs que he escoltat recentment que combina perfectament allò que Txarango vol: fer-mos pensar i fer-mos ballar. I es que com molt bé diuen a la cançó Som Foc:

'Un món que balla avui és un món millor'


dilluns, 15 d’agost de 2016

Sopa de Cabra, Porreres, 12 d'agost


Hi ha hagut una bona onada de retorns de grups de rock els darrers anys, i sempre es diu que només tornen pels doblers. No seré jo qui ho negui, però està clar que si també ho fan perquè en tenen ganes això s'acaba notant dalt de l'escenari. I es nota que els Sopa en tenien ganes, perquè eren els que estaven més contents de tot Porreres. 

Tal i com van prometre el gener passat a l'Auditorium de Palma, quan va presentar Cercles, van oferir un concert elèctric ple de rock n roll i dels seus himnes dels anys 90. Al crit de bona nit malparits, començaren amb Si Et Va Bé, tal i com feien durant la seva gira de despedida de l'any 2001. I van començar a encadenar lo bo i millor del seu repertori, on de Cercles només en van caure 5 cançons. L'alegria de la banda i del públic era total, i era igual si en Gerard Quintana s'embullava amb la lletra de Bloquejats, això era el de menys. Pell de gallina quan sonaven No vull canviar de pell o mesclaven No Tinguis Pressa amb Sota una Estrella. Van demostrar tenir un gran directe i que la veterania és un grau. Les cançons de Cercles van sonar molt bé en directe, especialment Sempre Aprop. Pels fans de tota la vida ens van obsequiar amb la sorpresa de Tornaré a ser Lliure, versió d'en Bob Dylan del disc Al·lucinosi. I quan finalment acabaren els bisos amb El Boig de la Ciutat, Podré tornar Enrera, Mai Trobaràs i l'Empordà, l'al·legria col·lectiva ja fou màxima.

Nits com aquesta justifiquen el seu retorn als escenaris. Tornau quan volgueu a Mallorca Sopa, estareu sempre convidats!

dilluns, 9 de maig de 2016

L.A., Castell de Bellver, 8 de maig


Una actuació en majúscules és la que es varen marcar en Lluís Albert i els seus, ahir al pati del Castell de Bellver. Un lloc únic on van acabar la seva gira Ocean Tour, que en el seu darrer tram ha estat en format semi-acústic. No havia anat mai a un concert al nostre preciós castell circular, i la veritat no m'esperava un so tan espectacular i tan net, ni un joc de llums tan màgic com el que ens van oferir els mallorquins.

L.A. fa temps que juguen una altra lliga, girant per Amèrica i tocant en nombrosos festivals, però queda clar que els hi agrada tocar a caseva i l'escenari d'ahir me sembla de veres insuperable. En format trio, van defensar el seu darrer disc, començant amb Living by the Ocean, cercant en totes les cançons una sonoritat diferent al disc, que va fer el concert encara més original. Batería, guitarres i piano van bastar per presentar les cançons en un format més desvestit i lent que mos van captivar.

Amb en Lluís Albert tot sol amb la guitarra, també va caure la versió de Ryan Adams Let it Ride, tot recordant els seus inicis tocant versions en el tristament desaparegut bar Bluesville. També va demostrar la seva condició de ex-bateria, cantant des de les baquetes Love Comes Around i després d'una increïble Older, van arribar els bisos tancant el concert amb Outsider.

En fi, concert brutal tant per la música com el lloc. Si no heu presenciat mai un concert al Castell de Bellver, no dubteu ni un segon en anar-hi. I si encara no heu escoltat el pop lluminós de L.A., ja esteis tardant en provar un dels millors grups de la nostra illa!