En defensa de la rumba. Així va ser la nit de dissabte, una reivindicació i defensa de la rumba catalana com a part importantíssima de la cultura catalana. Menys sardanes i més rumba catalana, digueren. Per un incult com jo, desconeixedor total d’aquest estil i que fins fa poc deia: però si totes les cançons són iguals!, una nit molt instructiva.
Los Manolos celebraven el seu vintè aniversari i més que un concert va ser una festa. Una festa amb la família i els amics. Hi havia tothom, els pares de les criatures, gent del seu barri (Hostafrancs), el rei de la rumba (Peret), qualcuns alumnes avançats (Sabor de Gràcia i Gertrudis) i altres amics com Carles Flavià, Queco Novell i Manel Fuentes. Tot en una sala tan selecta com la Luz de Gas. Realment no vaig llegir bé la jugada. Vestit amb calçons curts i aubarques era impossible triomfar allà, on tothom anava tan ben vestit. M’hauria d’haver engalanat amb camisa i corbata. segur que hagués sortit d’allà acompanyat de qualcuna de les dones altes i elegants que es trobaven a la sala.
La rumba és música de barri. La rumba és festa. La rumba va néixer de la convergència de varis estils, com el flamenc i les havaneres cubanes. És tot sentiment per al poble gità. La rumba és germanor. Ja se sap que les millors cançons d’aquest grup són versions, ja siguin d’en Peret o d’altres estils aliens. Una de les primeres cançons que sonaren foren La Noche del Hawaiano o Manolo, hazte tu la cena solo. Tot d’una van pujar el cantant de Sabor de Gràcia i els de Gertrudis per fer un parell de cançons, entre elles una nova versió de El meu Avi, una antiga havanera amb un missatge molt reivindicatiu:
Los Manolos celebraven el seu vintè aniversari i més que un concert va ser una festa. Una festa amb la família i els amics. Hi havia tothom, els pares de les criatures, gent del seu barri (Hostafrancs), el rei de la rumba (Peret), qualcuns alumnes avançats (Sabor de Gràcia i Gertrudis) i altres amics com Carles Flavià, Queco Novell i Manel Fuentes. Tot en una sala tan selecta com la Luz de Gas. Realment no vaig llegir bé la jugada. Vestit amb calçons curts i aubarques era impossible triomfar allà, on tothom anava tan ben vestit. M’hauria d’haver engalanat amb camisa i corbata. segur que hagués sortit d’allà acompanyat de qualcuna de les dones altes i elegants que es trobaven a la sala.
La rumba és música de barri. La rumba és festa. La rumba va néixer de la convergència de varis estils, com el flamenc i les havaneres cubanes. És tot sentiment per al poble gità. La rumba és germanor. Ja se sap que les millors cançons d’aquest grup són versions, ja siguin d’en Peret o d’altres estils aliens. Una de les primeres cançons que sonaren foren La Noche del Hawaiano o Manolo, hazte tu la cena solo. Tot d’una van pujar el cantant de Sabor de Gràcia i els de Gertrudis per fer un parell de cançons, entre elles una nova versió de El meu Avi, una antiga havanera amb un missatge molt reivindicatiu:
Quan el "Català" sortia a la mar
els nois de Calella
feien un cremat
mans a la guitarra solien cantar:
Visca Catalunya! Visca el "Català"!
Finalment va arribar el moment més esperat de la nit. Un emocionat Peret va pujar a l’escenari i van començar a cantar cançons segons el que demanava el públic. Caigueren Don Toribio, El Muerto Vivo, La fiesta no es Para Feos y la corejada Una Lágrima entre d’altres. S’ho passava tant bé en Peret, que no hi havia qui el tragués de l’escenari! Finalment van arribar les grans cançons, que tothom esperava com: Hace tanta Calor, El ventilador i la mítica All My loving amb en Manel Fuentes, en Queco Novell i en Carles Flavià cantant. Repetició del Muerto Vivo, presentació de la banda i fins un altra. Com? Impossible! Faltava l’èxtasi final, que va arribar amb Amigos Para Siempre. Invasió de l’escenari per part del públic per cantar tots junts Amics per sempre!! L’esperit dels jocs olímpics aparegué a la sala durant uns minuts.
El públic va disfrutar però no crec que tant com Los Manolos. Quan un grup s’ho passa tant be, es nota molt. I dissabte va ser el cas.